Català i esperanto, llengües de ciència

2012-11-09

El 15 d'octubre de 1933 es publicà a Barcelona el primer número d'una nova revista científica mensual, La medicina catalana.  El director era Leandre Cervera i Astor, «fill de la vila de Gràcia» i a alguns del metges que escrivien a les seves pàgines avui el profà en medicina només els identifica amb noms de carrers  o d'hospitals (Trias i Pujol). D'altres cognoms il·lustres han estat perpetuats en diverses nissagues mèdiques catalanes. I al costat d'ells, entre els components de la redacció, l'ara més que centenari Moisès Broggi.

Però a banda de la gran importància de la revista en l'àmbit mèdic, i dels acudits que avui semblen fora de lloc en una revista científica (tot i que es troben a les cobertes de publicitat), La medicina catalana fou una publicació cabdal en l'àmbit lingüístic. Ja en el primer número es debat sobre «Què opineu del català, llengua científica?»

Fervorosament enamorada de la llengua nostra, ha volgut que precisament la seva primera pàgina constituís un homenatge a la llengua viva de Catalunya en el seu re-creador i regenerador il·lustre, el Mestre Pompeu Fabra, sobtat, diríem, en un moment històric: fent la darrera correcció del seu impagable «Diccionari General de la Llengua Catalana», instrument de primera necessitat, avui, per a tots els catalans, i sobretot per als catalans que s'afanyen per un ideal de cultura.

La qüestió de l'elecció de llengua és molt present des del primer moment:

D'altra banda, la lògica –no la conveniència– prescriu que la millor manera de fer-se entenedor fora de casa no és pas per als catalans un simple procés de renunciament a l'ús de la llengua pròpia i l'adopció de la imposada per l'Estat dominador (diguem-ne metròpoli) en concepte d'idioma oficial.
[...]
Així a Catalunya entenem que escriure en castellà de cara a Catalunya és fer política, millor dit, és barrejar la política en afers que són al marge d'ella.
Els autors catalans que desitgin saltar fronteres tenen dos mitjans lògics per a reeixir: 1r Publicar al final dels treballs en català un resum en les tres o quatre llengües avui dites internacionals (ara són de torn, l'anglès, el francès i l'alemany). 2n Publicar in extenso, en les revistes estrangeres i en la respectiva llengua la traducció dels treballs originals.

L. Cervera, LMC, num. 1, pàgs. 5-6

Així el primer treball mèdic publicat «Granúlia pulmonar hemosideròsica en una estenosi mitral» té al final un resum o abstract en castellà, francès, anglès i alemany. Aquest esquema es manté en la resta de treballs científics del primer número.

Però La medicina catalana tenia un aclariment a sota del nom de la publicació: «Portantveu de l'Occitània Mèdica». I d'aquesta manera l'actualitat mèdica de la «família occitana que abasta “dis Aup i Pireneu”, dels confins de l'Albèrnia a l'extrem de les terres de València»(1) també tingué abundant espai en la publicació, o millor dit en constituia una publicació dintre de La Medicina Catalana.

L'esperanto a La medicina catalana

Tanmateix, ja en el segon número de La medicina catalana (15-11-1933), l'article del cèlebre cirurgià Manuel Corachán «Els empelts bassals» presenta una novetat en els resums en diferents llengües. El francès desapareix i deixa el seu lloc a l'esperanto. La pauta es repeteix en tot aquest número de la revista. En números posteriors, els idiomes dels resums van variant –apareix el francès en lloc de l'anglès o desapareix l'alemany–, però l'esperanto va guanyant cada cop més protagonisme fins al punt de quedar en moltes ocasions com a única llengua del resum (l'article en català i el resum en esperanto). D'altra banda, la inclusió de l'esperanto entre les llengües amb les que es presentaven els resums no va requerir cap explicació afegida, la qual cosa ve a demostrar la seva importància com a llengua d'ús científic a Europa als anys trenta del segle passat.

L'esperanto ja havia estat relacionat amb el món de la medicina a Catalunya des del temps del Vè Congrès Internacional a Barcelona, sobretot gràcies a la tasca de Jacint Bremon, esperantista des de 1903. Ja al 1906, Verax i el doctor Vallienne havien engegat a Paris una revista internacional de medicina en esperanto, alemany, anglès, italià i altres llengües, però només se n'editaren quatre números. En 1908 s'havia fundat TEKA (Tutmonda Esperantista Kuracista Asocio, Associació Internacional de Metges Esperantistes). Tot just abans del naixement de La medicina catalana, el mateix any 1932 en que Pompeu Fabra publicà el seu Diccionari General de la Llengua Catalana, va veure la llum el Esperanta Teknika Medicina Vortaro, ampli diccionari especialitzat obra del metge de Lille Maurice Briquet.

Amb la guerra ja pràcticament perduda pels republicans, el número de setembre de 1938 va ser l'últim que es va editar. Fins al darrer número, tots els articles científics van tenir el seu resum en esperanto, igual que aquest petit article no científic.

RESUMO

La revuo La medicina catalana (La kataluna medicino) aperis en Barcelono inter la jaroj 1933 kaj 1938. Ĝi ne nur elstaris el la medicina vidpunkto, sed ankaŭ helpis en la plifirmigo de la kataluna lingvo kiel lingvo scienca, tuj post la grava antaŭenpaŝo kiu signifis tiucele la vortaro Diccionari General de la Llengua Catalana el Pompeu Fabra.
La resumoj de la sciencaj artikoloj aperis en la internacia lingvo esperanto ekde la dua numero de la medicina gazeto.

Notes

(1) Dr. Ismael Girard (de Tolosa i Ax-les-Thermes), «Occitània mèdica. Presentació», LMC, pàgs. 140-141. La cita «dis Aup i Pireneu [Pirenèu]» correspon a un poema de Frederic Mistral:

Dis Aup i Pirenèu, e la man dins la man,
Troubaire, aubouren dounc lou vièi parla rouman !
Aco 's lou signe de famiho,
Aco 's lou sacramen qu'is àvi joun li fiéu,
L' ome à la terro! Aco 's loù fiéu
Que tèn lou nis dins la ramiho.